Se'm faria dificil d'explicar d'on surgeix la poesia, com i d'on neix un poema i com pren forma fins a l'estadi últim, ni en quin moment es produeix aquesta culminació i ni tant sols si és possible de cloure'l. I tampoc no encertaria a explicar d'on surgeixen els poemes d'aquest recull que he dicidid compartir amb qui vulgui fer-se'ls seus amb la lectura.
Van néixer com a meus i han estat meus fins ara. I era a mi que me'ls deia. Però, d'ara endavant, lector, seran teus, i les circumstàncies, les vivències, les emocions i tot allò que va acampanyar el naixement de cadascun, malgrat que fou important per a mi, esdevindrà per a tu anècdota ignorada o com a molt intuïda o suposada.
Publicar un poema equival a deslliurar-ne les arrels de la terra on ha nascut i s'ha fet, i a oferir-lo, nu i esencial, al vent, carregat amb tots els seus misteris, perquè, tot i sent el mateix, penetri en una altre existència i, si hi troba el terreny adient, hi faci arrels. En això, veig la poesia com una transició entre dos moments creatius: la composició i la recepció del poema. També el lector o receptor és, si més no en poesia, un creador, que, en diàleg poètic amb un autor de qui en realitat no en sap gairebé res o ho ignora tot, construeix el poema en el seu jo. Això fa el poema, en qualsevol dels dos extrems de la seva trajectòria, difísilment objectivable.
Per això em sembla innecesari parlar de la gènesi d'aquests poemes, que ja no són meus siné teus. A mi em resta tant sols desitjar que, allà on vagin a raure, hi trobin acollida i arrelament.
Josep A. Vidal
