Yeray S. Iborra i Oriol Rodríguez, consagrats periodistes a l’irresistible ofici de relatar tot allò que passa en l’univers de la cultura popular i, passió oblige, àvids profanadors de tota mena de curiositats biogràfiques i artístiques, amb Buscant la Rosalía comencen un road trip de no-ficció per compartir les epifanies, així com més d’un desencís, amb què s’han anat topant durant la recerca d’aquesta estrella universal de la música, l’estètica concertística i la moda—amb una sola concessió a la ficció per agermanar-se en la figura d’un narrador omniscient que es nodreix de les vivències i aventures de tots dos—. El fruit d’aquesta llicència és un relat que aprofundeix com cap altre en la complicada i sovint enigmàtica trajectòria d’una artista de la qual no hi ha pràcticament bibliografia. I és que res no escapa a la portentosa indagació dels nostres intrèpids voyeurs en tot el que incumbeix la seva carrera artística.
Entrellaçant tota mena de testimonis –—inèdits, insospitats, pròxims, inconfessables, etc.— tornen als llocs dels fets referits i, després d’ensopegar amb unes quantes negatives pel camí, aconsegueixen endinsar-se en la infància, la joventut, la discografía, el poble, les col·laboracions i el desembarcament èpic de la cantant en la indústria americana del showbiz.
«Vaig conèixer la Rosalía a prop dels vint anys, vestia vambes blanques de plataforma i prenia cafè després del migdia (sabem que només poden fer-ho els d’aquesta edat). Encara no era la Rosalía, i encara menys la Motomami o la Santa. Tots dos érem del Baixllo, compartíem generació i passió per les motocicletes. Acabava de publicar el seu disc debut, Los Ángeles, i jo, com a periodista, vaig haver de convèncer els meus editors per entrevistar-la. No era una coneguda. Vaig parlar amb ella per WhatsApp, per Twitter i, finalment, en persona. I vaig seguir amb fervor la seva carrera. Fins que es va esfumar. I vaig ser jo qui va passar a ser un desconegut…».
Amb aquest rampell de sinceritat nostàlgica, se’ns commina a endinsar-nos en els prolegòmens del que es convertirà en una apassionada cerca que, alhora, esdevindrà un pretext infal·lible per donar a conèixer la vida i les peripècies d’una artista singular.
«Conocí a Rosalía cuando apenas era una veinteañera que vestía bambas blancas de plataforma y tomaba café pasado el mediodía (como solo los veinteañeros pueden hacer). Todavía no era La Rosalía, ni mucho menos la Motomami o la Santa. Los dos
éramos del Baixllo, compartíamos generación y pasión por las motos. Su disco debut, Los Ángeles, se acababa de publicar y, como periodista, tuve que convencer a mis editores para entrevistarla. Era una desconocida. Hablé con ella por WhatsApp, por
Twitter, y, finalmente, cara a cara. Y seguí con pasión su carrera. Hasta que se esfumó. Y fui yo quien pasó a ser un desconocido…».
Con este arrebato de nostálgica sinceridad, se nos conmina a zambullirnos en los prolegómenos de lo que devendrá una apasionada búsqueda que, a su vez, tórnase en pretexto infalible para dar cuenta de la vida y andanzas de una artista sin parangón en el panteón cultural contemporáneo.
