Laberint de mirades

És quan pinto que hi veig clar i només sóc el que pinto. De fet sempre he pensat que pintant és quan la nostra mirada es fa més introspectiva que mai, encara que l'objecte sigui extern, pintem no allò que veiem, sino alló que som. M'interessa la pintura pel màgic que comporta quan el que fas amb les formes, tectures i el color, comença a aparèixer a la tela i finalment aquell jo caòtic s'il·lumina sota el control de la consciència.
Pintar és per mi, trobar el punt d'equilibri entre l'exterioritat i la interioritat, aconseguir l'expressió de la vida interior, o del "caràcter espiritual" que m'habita. No puc entendre la pintura sense l'escriptura, son dos llenguatges que s'enriqueixen mútuament.
Una obra d'art és viva. Jo a les meves pintures, les sento bategar i em reconec plenament en les paraules de Joan Ponç quan deia "la pintura sempre és més savia que el pintor i quan vol ens descobreix un món màgic molt superior al que podríem imaginar. El que pinto no ho tinc, m'és donat o, en qualsevol cas, existeix més enllà del conscient. Això és palpable. És el miracle de l'art, l'esperit es torna palpable."